Múltiples mirades a la repressió física i mental de la dictadura.
Múltiples mirades a la repressió física i mental de la dictadura.

El franquisme és, encara, un fantasma esglaiador, una petjada negra present en molts racons. A Un altre fi. LA RESTA. Art i antifranquisme, la nova exposició del Born Centre de Cultura i Memòria (Born CCM), dinou autors i autores contemporànies plantegen, en diferents formats i llenguatges —pintura, fotografia, videoart, instal·lació, relat oral—, múltiples mirades al voltant de la repressió física i mental de la dictadura. Una repressió omnipresent que, segons la tesi de Nora Ancarola i Amanda Cuesta, comissàries de la mostra, va acaparar les realitats i els imaginaris biopolítics de milions de persones, tancades a la gran garjola de Franco.

Fugint de les grans paraules i la monumentalitat, Un altre fi és un relat de resistències col·lectives, un teixit de memòries que demana estar atent i tenir temps per davant. I ofereix molt: per començar, un passeig inèdit per tots els indrets visitables del Born, un itinerari on et vas “trobant” amb propostes d’autores com Concha Jerez, que omple les emblemàtiques columnes metàl·liques de l’antic mercat d’una escriptura incomprensible per transmetre la idea d’autocensura. O detalls quotidians —una corbata, un cordill, una carta—, transformats en objectes d’amor, rescatats per familiars d’afusellats en fosses comunes, objectes ubicats a les passarel·les del centre en l’obra de María Amparo Gomar Vidal. O peces de reproducció d’escaiola disseminades pel jaciment arqueològic —en un diàleg mut de memòries—, imitant detalls d’un antic palau de passat colonialista, en proposta de Pep Agut.

Rebel·lia silenciada

L’exposició, que és gratuïta i es pot visitar fins al 16 d’abril, “vol donar a conèixer la rebel·lia silenciada durant el franquisme i, també, la memòria col·lectiva i la seva transmissió intergeneracional”, explica Nora Ancarola. Artista ella mateixa, Ancarola subratlla que el motor de l’exposició és “donar pinzellades d’escletxes i marges de resistència i denúncia” que van existir sota el franquisme, una capacitat específica, aquesta de les escletxes, en què també “es desenvolupa molt bé l’art contemporani”. Més enllà de l’espai obert, el centre també obre les seves sales per acollir propostes com la de Francesc Torres i els seus immensos retrats de maquis, o les minipintures de Marco Noris sobre diferents racons i rutes del Pirineu utilitzades per amagar-se, fugir o entrar a la gran garjola franquista. O els vídeos de María Ruido donant pistes sobre un misteri comú i, com tants d’altres, invisible: el passat migrant i treballador fora de les fronteres de milers de famílies.

Un rastre present

Les “pinzellades” d’Un altre fi van més enllà del temps d’abans. És un rastre que arriba fins ara mateix. Per exemple, l’obra de Marcelo Expósito planteja l’enigma de la Constitució de 1978 —un petit llibret d’unes poques pàgines—, que va ser un nou espai legal “pensat per ser temporal, però que encara perviu”, diu Ancarola.

“Ara s’està començant a trencar el relat hegemònic sobre què s’anomena Transició, que considero més adient anomenar postfranquisme, i encara hi ha molt per parlar i investigar”, reflexiona Amanda Cuesta. Un dels criteris a l’hora d’escollir obres i artistes va ser precisament seleccionar els que tocaven temes que “encara són problemàtics”, com ara “la incapacitat d’abordar el passat colonial, o la pervivència evident de la repressió de les dones o dels col·lectius LGTBI”, explica Cuesta.

D’aquí la idea de les dues comissàries de parlar de LA RESTA del títol de l’exposició: el que no és pronunciat però estè present en petites escletxes i t’acaba interpel·lant. Un tros d’història quotidiana de moltes famílies, una història, la del franquisme, no tan llunyana i que encara perviu a casa de tots. “No ens enganyem. Encara hi ha ferida, hi ha dolor. I així serà fins que es repari”, conclou Cuesta.



Source link