Carrers de Barcelona: per què es diuen així? | Quadern

El Che, Freddie Mercury, Cousteau, Samaranch, Heribert Barrera… for­men part d’un document de 18 pàgines guardat en un calaix de l’Ajuntament titulat “Noms aprovats per la ponència del nomenclàtor dels carrers de Barcelona sense espai assignat”. L’escriptor d’El petit príncep, el capità del Calypso o el líder de Queen tenen en comú que l’administració municipal ha donat llum verda per tal que vies urbanes es bategin amb els seus noms. Esperen el moment que se’ls assigni un carrer, un passeig, un carreró… encara que el més probable és que no arribi mai. Aquesta és la història de per què tots els carrers de Barcelona tenen un nom i es rebategen, i per què Samaranch, Barrera o Cousteau potser mai no tindran un carrer a la capital catalana.

L’obra El callejero, de Deirdre Mask (Capitán Swing) ajuda a entendre tot el que hi ha darrere els noms dels carrers sobre identitat, raça, riquesa i poder.

Sense adreça

L’autora d’El callejero explica que viure en un lloc (pis, casa, barraca…) que disposi d’adreça és “una manera molt econòmica de treure les persones de la pobresa, i els facilita l’accés al crèdit, al vot i als mercats internacionals”. Ser posseïdor d’una adreça no només és útil perquè els serveis d’emergència et puguin localitzar, també perquè autoritats i privats puguin “trobar-te, vigilar-te, cobrar-te impostos i intentar vendre’t coses que no necessites”. A més, les vies urbanes tenen un nom i no un altre perquè, segons Mask, “la nomenclatura dels carrers està vinculada a la identitat, la riquesa”, i gairebé sempre “amb el poder: el poder d’anomenar, el poder de transformar la història, el poder de decidir qui compta, qui no i per què”.

Deirdre Mark analitza què suposa viure sense adreça. Recorre el món repassant com s’han anomenat i numerat els carrers per al bon funcionament social. A la capital catalana fa segles que els carrers tenen nom, però no tots els veïns de la ciutat viuen en un lloc identificable.

A Barcelona fa segles que els carrers tenen nom, però no tots els veïns viuen en un lloc que es pugui identificar

En Jordi té 56 anys. No vol revelar el seu cognom. Fa un any que viu en un pis de la Fundació Arrels, una de les entitats que treballen a Barcelona amb les persones sense llar. Abans va passar més de dues dècades sobrevivint al ras després que una col·lecció d’addiccions, un divorci i l’atur el foragitessin a la cuneta de la vida. “Durant gairebé 20 anys no podia rebre cartes. No tenia dret ni a prestacions, ni a res. Era un sensepapers”, recorda aquest barceloní. Malvivint al carrer es va empadronar a Arrels i va poder, d’alguna manera, recuperar la part de la vida que només existeix gràcies a les missives. “L’última vegada que vaig votar va ser pel ferèndum de l’OTAN. Crec que aquest diumenge igual voto per veure què se sent”, ironitza.

Manuel Jiménez té 60 anys. Viu en una furgoneta aparcada a Collserola des de fa cinc anys, quan es va quedar a l’atur i es va divorciar. “Vaig intentar aconseguir un apartat de correus, i més tenint en compte que estic en un litigi amb la meva exdona. Era caríssim”, assegura. Jiménez cobra 480 euros al mes i l’apartat de correus val 89 euros a l’any. “Vaig al Centre d’Acollida Assís cada matí a dutxar-me o a esmorzar, allà rebo les cartes i així no tinc problemes”, explica.

Ferran Busquets és el director de la Fundació Arrels. Sap què és viure sense adreça. “A Arrels tenim més de 150 persones empadronades. Quan no tenien adreça no se’ls podia notificar res. El problema és que la vida continua, i quan, a la fi, aconsegueixen tornar a tenir una adreça, els arriben totes les notificacions de cop, entre elles requeriments, multes no pagades, processos penals… torna a ser un sot just quan remuntaven”, denuncia Busquets.

En nom de la política

Un dels epígrafs més contundents d’El callejero és sobre les decisions polítiques per batejar carrers. “A Espanya, la llei obliga a modificar els noms dels carrers que honren feixistes”, s’aventura l’autora en una de les seves pàgines. Una afirmació que no s’ajusta a la realitat. L’agost passat conduïa per Huérmeces del Cerro (Guadalajara). El carrer principal del municipi és Generalísimo Franco. Afortunadament a Barcelona no hi ha cap via urbana que honri el dictador. Ho va ser l’avinguda Diagonal durant el llarg hivern franquista.

Quan Ada Colau va arribar a l’alcaldia el 2015, es va proposar analitzar tot el nomenclàtor i reduir el que es va qualificar com a “sobredimensió simbòlica de la monarquia”. Es va voler posar mà als carrers en honor dels Borbons. Alguns es van canviar, entre ells l’encreuament de l’obelisc entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, que va deixar de portar el nom del rei emèrit per rebatejar-se amb l’històric Cinc d’Oros. Han passat vuit anys. Hi ha carrers que no s’han rebatejat. El passeig Joan de Borbó a la Barceloneta continua conservant les plaques en honor de l’avi del monarca actual.

Quan els comuns van entrar a l’Ajuntament només hi havia un 3% de carrers amb noms de dona. Ara són un 8%

El primer mandat de Colau va ser generós en imatges i declaracions d’intencions. El 5 de març del 2018 es va celebrar una gran festa en la que llavors encara es deia plaça d’Antonio López. El primer Ajuntament de Colau va convocar la ciutadania per retirar, en una gran celebració, l’estàtua de l’empresari, mecenes i primer marquès de Comillas, Antonio López i López (Comillas, Cantàbria, 1817 – Barcelona, 1883). El principal motiu que condemnava la retirada del monument és l’acusació que recau sobre López d’acumular una fortuna indecent gràcies al tràfic d’esclaus. L’estàtua se’n va anar a un magatzem i el març del 2022 (aquesta vegada en el segon mandat) els operaris municipals van retirar les plaques de marbre de la plaça Antonio López i les van substituir per plaques amb el nom d’Idrissa Diallo, en honor d’un jove migrant guineà que el 2012 va morir al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. Ara no queda cap rastre del marquès de Comillas al nomenclàtor.

El regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa (BComú), no amaga la motivació que fa canviar els noms: “Els noms que tenen els carrers i places responen a una decisió política, si no, posaríem lletres o números”, és taxatiu. “Els carrers i les places són la pell de la ciutat, i fins que arribem nosaltres es mostrava en funció de les elits que han ostentat el poder. Quan una plaça es diu Antonio López, tenim al cap un model de ciutat, però nosaltres volem una ciutat diferent. Per això el canviem per Idrissa Diallo”, adverteix. “No volem una Barcelona amb noms de negrers, polítics o sants. Volem carrers de dones i de classes populars”, reivindica.

Usos de la història

El 18 de desembre del 2019 el poeta i professor Jaume Subirana i els historiadors Marc Gil i Joan Fuster Sobrepere van participar en la taula rodona “Combats pel nomenclàtor de Barcelona, del franquisme a la democràcia”, dins del cicle Diàlegs d’història urbana i patrimoni. Aquella reunió —gravada i publicada a Youtube— ho evidencia. Els nom dels carrers de Barcelona remeten a una decisió política. I, és clar, quan canvia el poder canvien els noms.

Subirana va recordar que, quan Ildefons Cerdà va dissenyar el seu pla urbanístic, els carrers de l’Eixample tenien noms de lletres i números. Va ser l’historiador Víctor Balaguer qui va aconseguir —en ple segle XIX— que els carrers portessin noms que expliquen una història identitària que obsessionava aquest liberal preocupat per un passat, suposadament gloriós, de Catalunya. Balaguer va aconseguir que l’Ajuntament li comprés la proposta, i encara avui l’Eixample manté el nomenclàtor sorgit de l’obsessió d’aquest historiador. En aquesta zona els carrers reben el nom d’institucions glorioses, com les Corts Catalanes, el Consell de Cent, la Diputació. Altres carrers van ser batejats amb noms de territoris de l’anomenada “pàtria catalana”: Sardenya, Còrsega, Sicília, Mallorca, València, Urgell, Aragó, Nàpols, Rosselló. També hi ha vies amb nom d’activitats que Balaguer considerava pròsperes, com Marina, Indústria, Comerç, o personalitats que ajudaven en el relat en què creia l’ideòleg d’aquest nomenclàtor: Viladomat, Ausiàs March, Roger de Flor, Roger de Llúria, Alí Bei…

El nomenclàtor va variar durant la República, i quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona es va constituir una comissió per modificar-lo. Marc Gil assegura que la primera proposta va ser recuperar els noms previs al 14 d’abril del 1931. Els primers que es van canviar van ser la Diagonal, que va passar a dir-se Francisco Franco, i les Corts Generals, per Primo de Rivera. Al final, hi va haver 397 canvis entre el nomenclàtor republicà i el franquista. El primer ajuntament democràtic va catalanitzar i va recuperar noms previs a l’entrada de les tropes franquistes, però la gran operació va ser amb la construcció de la Vila Olímpica. Fuster va estar al capdavant d’aquella proposta de nomenclàtor. D’allà sorgeixen vies com Trueta, Espriu, Arquitecte Sert, Rosa Sensat, Miró, Joan Oliver, Vicens Vives…

El 2015, quan els comuns entren a l’Ajuntament, només hi havia un 3% de dones la llista de carrers. El percentatge ha pujat fins al 8%. “És molt complicat que apareguin carrers nous, de manera que només podem revertir el percentatge eliminant noms d’homes que no siguin un referent ètic i substituint-los per dones”, denuncia Rabassa. “A més dels carrers de renom, cal tenir molt en compte la qualitat. Amb alcaldes del PSC i CiU es van posar noms de dones a interiors d’illa. Llocs on no arribarà mai una carta o una factura perquè no hi ha ningú que hi visqui”, lamenta el regidor, que continua amb la seva crítica: “Al seu dia el PSC anomenà una plaça Karl Marx o República, però no són al centre o en llocs de poder”.

El segon mandat de Colau acaba amb noms com el passeig Joan de Borbó. “Vam voler canviar-li el nom pel de l’activista veïnal de la Barceloneta Emilia Llorca, però el PSC s’hi va oposar”, lamenta Rabassa. Després, Llorca va tenir el seu carrer —substituint Almirall Aixada—, molt més petit que el passeig amb nom de Borbó.

L’Ajuntament rep desenes de peticions per reanomenar carrers. La norma és que han de passar cinc anys des de la mort de la persona abans de plantejar-se un bateig, amb l’excepció de les persones que en vida hagin estat condecorades amb la medalla de la ciutat. Les peticions van als plens dels districtes i allà es decideix sempre que hi hagi consens. “Una de les meves frustracions és no haver suprimit els carrers dels Borbons, unes persones que no són referent de la ciutat que volem”, lamenta el regidor. Té una altra espina clavada: “Joan Güell continua tenint carrer i està demostrat que va ser negrer com Antonio López”.

Hi ha desenes de noms aprovats fa dècades que no tindran mai un carrer amb el seu nom. Carles Sabater, Ortega y Gasset, Pío Baroja o Nelson Mandela podrien no figurar mai al marbre d’una via urbana a Barcelona. Potser es construeix un relat de ciutat buscant altres personatges. Personatges que interessin en aquell moment polític.