‘Esclaus a Empúries’, de Francisco Gracia Alonso: Ressuscitats per a una segona vida | Quadern

Martín Almagro Basch, director del Museu Arqueològic de Barcelona i de les excavacions d’Empúries l’any 1942, recordava als presoners que treballaven a les ruïnes de l’antiga ciutat grega que amb els seus pics i pales revivien el que moria, l’ànima de la seva pàtria, que treballaven per Espanya. Aquesta arenga marcial i patriotera ens transporta vuitanta anys enrere i rememora, entre el blau de l’aigua de l’Escala, el verd dels aiguamolls i el gris de l’Espanya franquista de postguerra, una història de repressió en un jaciment arqueològic. No eren soldats i patriotes desenterrant el passat, sinó presoners víctimes dels treballs forçats que van nodrir els batallons 71 i 46 a Empúries entre els anys 1940 i 1942.

Deia Jules Michelet que la tasca de l’historiador és la de ser l’administrador del patrimoni dels difunts, d’exhumar i ressuscitar les glòries desheretades de la història. El mateix compromís pot ser assumit per l’arqueòleg veient en els jaciments una estructura viva, un lloc de memòria i de desmemòria que se serveix de l’arqueologia per aclamar els oblidats de la història per a una segona vida. Francisco Gracia Alonso, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, ha fet del deure de donar una segona vida als difunts i a les seves creacions un imperatiu categòric, el de posar noms i cognoms a víctimes i victimaris. Avesat a l’estudi de l’arqueologia del conflicte i la història de la historiografia arqueològica, ha desenvolupat una prolífica línia d’investigació sobre les construccions i invencions identitàries a través dels llocs de memòria, així com sobre les polítiques de memòria i oblit sobre el present i el futur del passat. Són múltiples els seus treballs sobre la construcció del nacionalisme català mitjançant el patrimoni o sobre els usos i abusos ideològics de l’arqueologia durant el franquisme.

El cas d’Empúries és certament privilegiat. Si des de Prat de la Riba es van voler vincular els orígens de Catalunya a la cultura hel·lena, el discurs acadèmic franquista va voler descatalanitzar la interpretació de les restes emporitanes i vincular l’essència d’Espanya a la romanització i el cristianisme. Amb Pere Bosch i Gimpera a l’exili mexicà, Almagro Basch va assumir la direcció del Museu Arqueològic de Barcelona, la càtedra de Prehistòria de Bosch i Gimpera i les excavacions d’Empúries. Falangista i publicista convençut del nou règim, va fer servir els seus contactes a la cúpula militar per obtenir mà d’obra de presoners, anomenats eufemísticament obrers-soldats, una iniciativa aplaudida pel mateix Josep Pla. Esclaus treballant de franc —el patiment dels quals només despertava compassió i solidaritat entre els habitants de la zona—, més de 500 homes que serien substituïts l’any 1943 per una vintena de soldats de lleva.

Gracia Alonso ha enfilat un relat de memòria colpidor, rigorós i desideologitzat, és a dir, científic. Per l’Empúries de la guerra i la postguerra van passar milicians i simpatitzants del règim, arqueòlegs de negre i roig; des de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, a Francisco Piqueras Cisuelo, presoner del batalló 46 i avi de la ministra socialista Carme Chacón Piqueras, implicada a fons en la restitució de la Unión Militar Democrática. Però també Salvador Farré i Llop, Josep Duran i Llàcer, Josep Llover i March, Roberto Segura Mata, Lluís Rebull i Miró, Antonio Turón Turón, Benjamín Novau Petit, José Esteruelas Escobedo, i molts d’altres, víctimes que el professor Gracia Alonso ha ressuscitat per a una segona vida, la de la incerta glòria d’un matí d’abril que es va voler silenciar un dia de juliol de 1936.