“En la defensa del dret a l’habitatge hem de partir que només comptem amb nosaltres mateixes” – Poder Popular

Entrevista a Sergi Barrios, portaveu de la Plataforma contra The District i membre del Sindicat del Barri del Poble Sec.

Alejandro Conde | Amb vídeos virals a xarxes i reportatges televisius sensacionalistes – i com si fos una mena de festa holi d’especuladors. Així s’ha donat a conèixer mediàticament la protesta que tenia per títol «No a The District» i que es va concentrar contra la segona edició del congrés del sector immobiliari (que en realitat es tracta d’una trobada internacional i nacional de fons d’inversió, bancs i fons sobirans) al recinte de la Fira de Barcelona, enguany a la seu de l’Hospitalet. Una acció que comptava amb el suport de mig centenar d’entitats socials, ecologistes i pel dret a l’habitatge, com el Sindicat de Llogateres, el Sindicat de Manters, Zeroport, Ecologistes en Acció de Catalunya o la PAH. Al seu manifest de convocatòria, els convocants deixaven clar que la fira en realitat es tracta d’una «fira internacional de l’especulació immobiliària» i recriminaven que els fons voltor tenen fins a 35.000 habitatges buits i tancats a Catalunya.

La protesta del 2022 es va resoldre amb una persona detinguda, una altra hospitalitzada i 60 denunciades. Enguany, més enllà de l’impacte mediàtic de l’acció i els importants endarreriments que va provocar per a l’organització, exposeu que la polícia va gravar amb càmeres els manifestants i carregat amb brutalitat, a més de detenir – després d’agredir-la – a una periodista de La Mosca TV mentre cobria la protesta. Quin és el balanç que feu de la campanya? 

Pensem que estàvem mobilitzant-nos un dia laborable a dos quarts de nou del matí, que la gent que participem en el moviment en defensa de l’habitatge tenim les nostres feines, ocupacions, etc… I que tot i així, vam aconseguir reunir unes dues-centes persones. Per nosaltres és una força petita, però de gent determinada. Som gent que cada setmana estem reunint-nos als sindicats de barri, a les entitats per l’habitatge, que tenim desnonaments, que estem fent negociacions, que estem anant a encartellar… Tenim un ritme d’activitat militant molt elevat, i tot i així vam aconseguir reunir aquesta gent i vam actuar en contundència. La ràtio entre la quantitat d’energia invertida i el retorn per l’impacte mediàtic i de generació de discurs i d’evidència de qui són aquests personatges, és molt elevada i per nosaltres és molt positiva. Estem molt contents amb tot el que hem aconseguit i tenim ganes de continuar. Pensem que si aquesta gent, The District, es reuneix a Barcelona, a Madrid o a Màlaga, hi haurà una organització al darrere de diferents entitats que li plantaran cara i esperem que creixi en envergadura ja que al final és un problema que està a tot arreu.

Veníeu del gran èxit de l’any passat, en la primera edició de The District a Barcelona on vau poder colar-vos enmig del congrés i tot indicava que amb l’augment de les mesures de seguretat, i havent-hi traslladat l’esdeveniment al recinte ferial de l’Hospital seria més difícil que l’acció funcionés tan bé. En canvi, diria que heu aconseguit tenir-ne encara molt més ressò.

L’any passat ens va sorprendre la convocatòria perquè era la primera vegada que es feia The District i no sabíem quina envergadura real anava a tenir i quins actors arribarien a convocar. Ens vam mobilitzar perquè creiem que era un objectiu molt evident del moviment assenyalar aquesta gent, però la convocatòria es va fer amb poc temps i com vam poder i tot i així, vam aconseguir entrar. En aquest sentit, recorda aquell cartell que deia allò de «la millor lluita és la que és s’empren sense esperança». Nosaltres anàvem perquè són els nostres enemics, però no sabíem on arribaríem i tenia pinta que anava a ser simplement una protesta d’anar a la porta, cridar, portar pancartes i estar-nos allà dues hores i marxar. Però, ens vam trobar amb un buit de seguretat prou important que ens va permetre entrar fins al cor de la fira, fins a l’auditori central on ens feia la inauguració. Això ens va conferir la força i la motivació per aquest any tornar-ho a intentar, però, un cop més des del punt de partida de no saber com anirà i sent conscients que el nostre enemic és molt gran i té tots els seus elements a favor seu. Havien buscat una localització que és molt hostil, perquè, al cap i a la fi, és un lloc que està creuat per parcs logístics, infraestructures i avingudes i no hi ha una trama urbana, no hi ha un barri… 

Un dels clars èxits de l’acció ha sigut literalment «pintar la cara» i posar noms i cognoms a la classe rendista i voltor que es lucra amb l’explotació monopolística d’un dret bàsic com és l’accés a l’habitatge, sovint amb les seves seus expressament amagades i llunyanes dels llocs on intervenen. Per què creieu que aquest assenyalament públic és necessari?

 La major part dels casos que ens arriben són de grans fons d’inversió com Cerberus o la Sareb i és el que tu dius, i més aquí a Barcelona, són inaccessibles. Primer perquè has de desenredar tota la trama de diferents societats pantalla que hi ha una darrera l’altra. Per exemple, ningú ha signat un contracte amb Cerverus, ho ha signat, en tot cas, amb Haya Real State o amb qui sigui. Arribar a conèixer l’entramat ja suposa una feina que cada cop fem millor, i després hi ha la qüestió de la presència física. Per als negociadors és molt difícil d’arribar a accedir-hi o parlar amb ells directament. No hi ha despatxos aquí i són en general a Madrid o fora de l’estat. És per això que les nostres accions més habituals són amb immobiliàries, amb entitats bancàries o amb petits i mitjans tenidors (amb entre cinc i deu habitatges) de la burgesia local, ja que amb aquests sí que podem anar-hi i plantar cara i interrompre la seva normalitat. Però, en canvi, els actors més grans estan a un altre nivell. En un univers paral·lel. Llavors l’únic que ens queda és assenyalar-nos mediàticament. Per tant, el fet de veure’ls-hi les cares i saber quins representants envien es tractava d’una oportunitat. Per exemple, Goldman Sachs té una representant a nivell de l’Estat espanyol que no coneixíem i que s’ha desvetllat arran que participés a la fira. També hi eren present gent com Azora, que és un fons d’inversió que ha estat en conflicte amb el Sindicat de Llogateres i hem desvetllat clàusules il·legals, intents d’augments del lloguer… A més, van rebre inclús un premi a la millor trajectòria empresarial. El repte és poder connectar aquestes idees amb realitats concretes que pateix la gent. Els abusos d’Azora afecten centenars de llogaters. Doncs si has estant lluitant i després veus aquesta gent ve aquí i li donen un premi queda clar quins són els bàndols i quins són els interessos d’un costat i d’un altre.

En aquest sentit, va fer-se viral l’entrevista que van fer a La Sexta al vostre company, Max Carbonell, on cridava molt l’atenció que els presentadors insistien a intentar convèncer de fer-vos renunciar a fer accions contra els especuladors i els assistents a aquests tipus de congressos, i que dirigiu la vostra ràbia tan sols cap als polítics. Hi ha l’interès a desviar el focus i fer servir a la classe política com a pinyata?

Sí, jo vaig veure aquesta entrevista i em va semblar absolutament denigrant. A més, el plantejament estava totalment desinformat. Estaven parlant que qualsevol persona que assisteix a The District podria ser un comercial de carrer de Tecnocasa – dels que van amb la corbata verda cobrant 950 €- però això és absolutament fals. En aquesta convenció van primeres banderes dels diferents grups empresarials, CEO’s, gent analista de dades… O sigui, gent que sap com funcionen els mecanismes del mercat immobiliari i no la gent que està sondejant blocs de pisos a veure si està buit o si hi ha una iaia que vol vendre. De fet, l’entrada al congrés de The District és 1.900 €., És a dir, es tracta d’un escenari totalment allunyat de la realitat. De fet, penso que l’enfocament de LaSexta és anar a deslegitimar qualsevol organització popular de base horitzontal i fora del sistema de partits o qualsevol proposta radical que es pugui plantejar i simplement, doncs, anar encabint un marc en què només hi pugui cabre la lluita institucional dins de la Constitució i dins de les normes establertes. 

A més, es parla d’aquest congrés com si fos una fira d’exposició de cotxes i ni tan sols fan la tasca més bàsica d’exposar de a què venen a parlar quan el programa de xerrades és públic. I que quan gent amb una cartera d’immobles enorme i influència econòmica i mediàtica debat som com treure’n la màxima rendibilitat econòmica i fer front als impediments legals que es troben, en realitat estan parlant de com vulnerar els teus drets. Vaig sentir-te explicar en una entrevista que un dels elements que s’estan debatent en aquestes conferències és com aprofitar la intel·ligència artificial per utilitzar l’automatització de dades precisament amb aquesta finalitat especulativa sobre el dret de l’habitatge. Cap a on creieu que pretén evolucionar el lobby immobiliari?

 Podem tenir algunes intuïcions, sabem que en els darrers anys les plataformes tipus Idealista, Fotocasa, Airbnb estan recol·lectant moltíssimes dades del mercat immobiliari i la situació dels immobles a les grans capitals mundials i aquesta informació es pot utilitzar per conèixer quins són els moviments de capital, quins són els llocs que potencialment poden ser més rendibles en el futur. Per altra banda, estem veient que en el cas d’Idealista ja ofereixen un servei en què tu pagues x quantitat de diners i generen uns informes de la teva solvència crediticia per enviar a la immobiliària i ser un candidat que està més amunt en el rànquing. O sigui, hi ha una part que és captació de dades i una altra que és utilitzar-les per generar més diners i fer que la maquinària s’engreixi més fàcilment. La digitalització distribueix aquestes minitasques entre el conjunt de la població i és una manera d’externalitzar costos perquè al final és una feina que fa la gent quan necessita accedir a un producte o un servei, però és una feina no pagada. Al contrari, és possible que inclús te la cobrin. Pel que hem analitzat de la gent que ha anat a parlar al congrés, el mapa de diferents actors que treballen en la qüestió tecnològica específicament en el mercat immobiliari aquí ja és immens. Hi ha molta gent que s’hi dedica o que ve un potencial per al sorgiment d’start-ups, petites empreses que just comencen, que pensen que l’anàlisi d’aquestes dades els hi reportarà algun benefici.

La Vanguàrdia, publicava fa uns dies un titular que deia que The District presumia de bona sintonia amb el nou govern municipal. De fet, Juan Velayos, president de The District, afirmava fa poc que  després de vuit anys negres a Barcelona, és el moment d’apostar per una ciutat adorada pels estrangers«. Aquestes afirmacions coincideixen amb l’anunci del nou govern del PSC de fer marxa enrere amb la regulació que obliga a fer una reserva de sòl del 30% per habitatge protegit a les noves construccions. Creieu que a l’horitzó immediat pot haver-hi el ressorgiment de polítiques neoliberals salvatges en favor dels fons voltors tant a Barcelona com a la resta de Catalunya?

Jo penso que si hi ha hagut algun impediment durant aquests vuit anys es farà tot el possible per eliminar-lo. S’ha estat legislant tímidament en qüestions com el 30% i l’exclusió dels hotels d’algunes zones de la ciutat, limitacions del preu del lloguer, les inspeccions als habitatges d’ús turístic… Però, el PSC, per exemple l’any passat va assistir com a representant de la institució municipal  a The District, o sigui la seva posició és obertament Business friendly. En la seva ideologia, aquestes inversions internacionals situen a Barcelona al mapa, li donen prestigi, generen llocs de treball i no consideren que hi hagi el que en el seu llenguatge anomenen “externalitats”. És a dir,  l’expulsió de les veïnes del barri, l’augment de preus, etcètera. Llavors, bé, jo penso que tot el que sigui un obstacle pels negocis, de mica en mica serà eliminat i tot el que siguin les conseqüències que patim els veïns i veïnes, intentaran ser minimitzades, sigui amb ajudes o amb serveis socials. Però, sempre des d’una visió parcial i que al final no fa més que traspassar capital públic al mercat privat, com veiem amb els ajuts al lloguer, que no és que estiguis limitant el lloguer i el propietari capitalista al final obtingui menys renda, sinó que obté la mateixa renda, però una part va a costa de l’erari públic.

El 30% encara no s’ha tombat. Però, el que trobem és que tampoc ha estat una política que hagi donat fruits. En les construccions de més de 600 metres quadrats o si hi ha obra nova a la ciutat de Barcelona s’havia de reservar un 30% per a habitatge de protecció. Tanmateix, si no s’aplica a tot l’Estat o a tot Catalunya no té cap mena de sentit perquè si tu l’apliques només a un municipi com Barcelona – que està rodejat de grans ciutats, Hospitalet, Badalona, Sant Cugat – simplement les inversions se’n van a aquests altres llocs on no han de pagar aquest delma. Penso que el govern del PSC despertarà més oposició en el moviment. No sé en què es materialitzarà. Potser és d’hora per dir-ho, però a priori la seva estratègia és no reconèixer el moviment per l’habitatge com un actor vàlid.

Lligant-ho als moviments socials, em sembla que era el sindicat de Llogateres que deia allò de que “un barri segur és un barri sindicalitzat”, en relació precisament a que aquests esdeveniments intenten traslladar-se allà on hi ha menys organització popular. Quin creieu que és el paper dels moviments socials en aquest conflicte per la lluita pel dret a l’habitatge?

Els moviments socials fa quinze anys que impulsem aquesta lluita dins de l’àmbit de l’habitatge. O sigui, pràcticament des del 2006 amb ‘V de Vivienda’, amb diferents entitats que han lluitat contra el moviment a Ciutat Vella, a Gràcia, després la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, més tard l’explosió dels sindicats i grups d’habitatge… O sigui, el moviment social previ i posterior al 15-M ha dirigit les seves forces a l’habitatge perquè en aquest país és una carència fonamental de la classe treballadora i ha estat una política estatal totalment enfocada a facilitar els negocis de les promotores, les constructores i immobiliàries. I això, al capdavall ha fet que l’accés a l’habitatge sigui molt difícil, molt car i ens obliga a destinar gran part del nostre salari al lloguer o a la hipoteca. 

A partir d’aquí, doncs, s’ha estès per tot el territori, sobretot a Catalunya, però també a la resta de l’Estat i han anat naixent a diferents barris, pobles i ciutats, aquests col·lectius de l’habitatge que estan en certa part fragmentats perquè hi ha la PAH, que tracta hipoteques, el Sindicat de Llogateres que tracta de lloguers, els sindicats d’habitatge i de barri que tracten gent potser més precària que ve d’ocupació, etcètera. Crec que el moviment ha d’anar fent passos com per a unificar-se en una sola plataforma o una sola coordinadora que es visualitzi de manera conjunta com una força i que a part tracti totes les diferents casuístiques. No que estiguem dividits segons quina ha estat la via d’accés a l’habitatge, sinó que ho treballem de forma global. En aquest sentit, a Catalunya es va fer un primer pas en aquesta direcció amb el primer congrés per a l’habitatge que va reunir tots aquests diferents actors i que va començar a caminar buscant un enemic comú, com va ser Cerberus amb una campanya cap enfora enfocada en aquest actor. També a nivell intern, formant-nos, creant comissions legals, jurídiques, una base de dades… Tota una estructura de fons que ha anat creixent i que encara té molt recorregut per endavant i que creiem que s’ha de potenciar.

La nostra posició és molt clara, el mercat privat de l’habitatge converteix aquest en una mercaderia i llavors en un producte del qual extreure’n rendiment. També si analitzem més enllà, doncs tot això afecta les relacions socials de les diferents persones, a l’economia de proximitat dels barris, a la capacitat d’organitzar-nos políticament, a la participació en ateneus, en casals, en entitats… O sigui, no és només l’habitatge. L’habitatge és el punt de partida amb el qual construir una vida en l’àmbit personal, afectiu i a molts nivells, però també impulsa altres lluites, la laboral, l’antiracista, la feminista…

Gràcies al paper de mitjans de comunicació com La Directa o El Salto , cada vegada es coneixen més casos de policies infiltrats a moviments socials, per l’habitatge o independentistes. De fet, en poc temps ja s’han conegut sis a tot l’Estat, el darrer a Madrid on l’operació va durar més de sis anys. Quines són les eines que pot tenir un moviment social – que per definició ha de ser obert – per ser un espai segur per a les seves activistes? Com se les pot protegir d’aquestes vulneracions de llibertats personals i d’aquesta persecució que a més, d’alguna forma també pretén inocular la por en aquests espais de lluita?

Totes aquestes notícies sembren la desconfiança. De cop i volta, qualsevol pot ser sospitós. Aquest d’on ha vingut? Quan va venir? Amb qui es relaciona? Ve, torna, desapareix… O sigui, són una bomba enmig de les relacions afectives de confiança i d’afinitat política que hem estat construint durant molts anys. Llavors, és fa difícil establir aquestes eines que dius. Crec que sí que hem d’anar revisant periòdicament qui formem el col·lectiu i anar veient quins altres aspectes de la vida de cadascú es bolquen en aquest. Perquè hi ha vegades que apareixem i desapareixem dels col·lectius. Crec que tots ho hem viscut. Gent que ve tres mesos o un any i després no diu que marxa… Jo crec que una eina important que hem d’aplicar és la sinceritat amb nosaltres mateixos. Dir: jo estic implicat en aquest col·lectiu, en aquest sindicat i exposar-ho públicament. També per generar un cert compromís. Posteriorment, no sé si hi ha d’haver un filtratge en el sentit de tu d’on vens, on has militat, amb qui t’has relacionat prèviament, però crec que sí que és interessant fer un sondeig. Per exemple, aquesta persona ha vingut de València i diu que ha estat militant allà durant X temps. Doncs si tenim una organització i una xarxa que vagi més de l’àmbit local, doncs podrem veure si aquesta informació és certa, si ens està prenent el pèl, si allà també va estar fent algun moviment estrany… Crec que la comunicació a un nivell més alt del que estem acostumats a actuar és imprescindible perquè llavors no poden jugar amb aquests paracaigudistes.

Va en la línia del que precisament deies abans, no? De la necessitat d’avançar cap a coordinadores més amples i espais més transversals entre lluites. Seria una forma de tenir no només «més peus al carrer», sinó a diferents carrers. Per acabar, em pregunto si quan es generen accions tan exitoses mediàticament com aquestes es pot generar algun element contradictori. És a dir, aquest esclat d’autoconfiança i adrenalina serveix per engrescar a molta més gent perquè vulgui participar, implicar-se i donar-vos suport, però a la vegada també sou conscients que us exposeu molt més i que passeu a estar en el punt de mira del vostre enemic. Com es viu la frustració a què hagis de combinar el fet que li estàs dedicant temps de la teva vida, no només a defensar el que és comú, el que és un dret social i un bé comunitari i que a sobre hagis d’enfrontar-te també a un aparell repressiu, sovint, dirigit o amb el suport de les mateixes institucions que teòricament t’han de defensar?

Penso que hem de partir que només comptem amb nosaltres mateixes, amb les nostres organitzacions locals, amb les coordinadores, amb les estructures populars que anem creant, perquè, al cap i a la fi, aquestes són les que ens donen aquest suport afectiu, emocional, de companyes, de camaraderia, que només es pot construir a llarg termini. Però, també són les que posen damunt la taula eines com les caixes de resistència que permeten pagar advocats, multes, etcètera. Al final, doncs, si aconseguim establir un sistema de quotes i afiliats, per exemple, com tenim al sindicat de barri, sabem que nosaltres participant econòmicament i també en el dia a dia del sindicat, estem generant aquest vincle tant formal com informal que després ens salvaguarda quan ens exposem, quan participem en una acció, quan aturem un desnonament… I sabem que hi haurà algú al darrere, una estructura, que no ens deixarà tirats i que no ens n’haurem de sortir per nosaltres mateixes i individualment. Crec que és molt important promoure tots aquests mecanismes i construir aquestes afinitats.

Nosaltres sabem que quan anem a un desnonament som gravats, som tractats amb contundència, som identificats sovint i que l’actuació dels Mossos d’Esquadra cada cop puja un grau respecte a els anys anteriors. Últimament ens estem trobant que ja no podem negociar amb les comitives judicials. Llavors, bé, ens movem en un laberint on hem d’intentar esgarrapar tota aquesta seguretat que ens pugui aportar la institució, però amb el punt de partida que en qualsevol moment un canvi de govern legislatiu o de qualsevol mena pot fer tirar per terra tot el que hem aconseguit.