El Born: del memorial sagrat a la reflexió crítica | Quadern

Avegades els noms es revelen exactes. Etimològicament, born significa justa o torneig. Fa molts segles, el terreny del mercat —que ja existia a cel obert— era una plaça on se celebraven tornejos medievals. Vist des d’aquesta banda del temps, potser aquell vell esperit no ha canviat tant.

El Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM) és una institució que jeu sobre un signe d’interrogació, un que pregunta quines poden ser les maneres de retornar la nostra història al present. És un lloc destinat a explicar el passat, una entitat en disputa, transitada i tornejada per les tensions de la memòria col·lectiva: la que va des d’una interpretació del passat estàtica, amb la data de la derrota contra les tropes de Felip V el 1714 fixada a foc, fins a una lectura oberta que vol invocar diferents passats.

Com la memòria o el passat mateix, el Born és, en realitat, un ens plural. És un espai de 8.000 metres quadrats que acumula segles d’experiència humana, un terreny que acull capes successives d’història miraculosament protegides de la destrucció del temps gràcies a la construcció de la base de l’equipament del mercat al segle XIX.

Però el BCCM és, sobretot, un grandiós trencaclosques. Acull un jaciment arqueològic de principis del segle III dC, les restes de la brutal destrucció de bona part del barri de la Ribera per la Guerra de Successió, l’espectacular arquitectura de ferro que va cobrir les parades del mercat en temps de la revolució industrial, la memòria de ser el gran eix distribuïdor de fruita i verdura de la ciutat —fins que va arribar Mercabarna a la Zona Franca el 1971— i, des del tardofranquisme i fins al 2001, el record d’haver estat un important indret de reivindicació política, social i cultural a la part vella de la ciutat.

Per Marín-Dòmine, cal obrir espais de memòria menys institucionals, menys canònics

Davant les grandiloqüències històriques envers el Born, aquell moment d’agitació veïnal no és poca cosa. De fet, gràcies a l’activisme cívic el mercat no va ser enderrocat, i fins i tot l’estructura arquitectònica de Josep Fontseré va ser restaurada. D’aquesta manera, sota els ferros vells i després renovats es van viure mítings, festes, trobades, exposicions, fires de discos i de moda. Un lloc obert a tot i a tothom, on a finals de la dècada dels setanta es va representar un Tenorio dirigit per Mario Gas, amb Assumpta Serna i Sílvia Munt com a protagonistes. Un gran espai on van cantar Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Nina Simone.

On es va celebrar l’exposició Catalunya, fàbrica d’Espanya, on Jordi Tardà organitzava la Fira del Disc del Col·leccionista.

El seu destí, recordem-ho, era reconvertir-se en biblioteca provincial fins que les obres van fer aparèixer les restes arqueològiques de l’antic barri del Born dels segles XVII i XVIII. Llavors diferents forces de la ciutat —polítics, mitjans de comunicació (aquí EL PAÍS hi va jugar un paper destacat), gent de la cultura, del món de l’arquitectura i l’arqueologia, veïnat— van tenir un formidable debat sobre què s’havia de fer amb aquella troballa extraordinària. Finalment, es va decidir transformar l’antic mercat en recinte arqueològic i crear un centre cultural.

“Zona zero” dels catalans

Un catàleg d’una exposició del centre de fa uns anys deia que “cada moment té el seu relat històric i cada règim impregna l’espai urbà de monuments i símbols que representen la seva versió de la història”. Llegit ara, això també sembla revelar-se exacte. El 2013 el nou Born va renéixer condicionat per l’alineació nacionalista a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, amb Xavier Trias i Artur Mas com a alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, respectivament. I això va marcar els primers passos del centre.

L’espai, batejat amb el nom de Born Centre Cultural (BCC), va obrir les portes al públic l’Onze de Setembre d’aquell any amb l’exposició Fins aconseguir-ho! El setge de 1714, comissariada per Xavier Hernández i Quim Torra —nomenat responsable del centre el setembre del 2012—, en el marc de la commemoració dels 300 anys de la derrota del 1714. A l’acte d’inauguració, Torra va subratllar que el Born era la “zona zero” dels catalans i que, per tant, això havia de marcar i impregnar la institució “de manera profunda”.

“Jo arribo en el moment que el Born ja ha estat salvat, i es tira endavant la proposta de convertir-lo en un centre cultural que es concentri en l’explicació del 1714: les conseqüèn­cies polítiques i socials per a la ciutat i la nació, i també la pèrdua de la llibertat. És a dir, la fi de l’estat català”, explica Quim Torra, exresponsable del Born i president del govern català del 2018 al 2020.

Durant el seu mandat al davant d’aquesta institució, l’espai va funcionar com un centre d’interpretació sobre el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació l’11 de setembre de 1714. Però el 2015, amb la victòria dels Comuns d’Ada Colau, amb Xavier Domènech com a comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria del consistori primer, i amb l’historia­dor Ricard Vinyes com a comissionat de Memòria municipal després, tot va canviar.

L’espai es va rebatejar amb el nom de Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM) i va modificar substancialment el seu enfocament. La idea era anar “més enllà de la recerca dels fets de la Guerra de Successió i afegir una nova línia de programació sobre la memòria política i social del passat des d’una mirada contemporània”, segons explicitava un document de la nova proposta cultural. Ara l’objectiu fonamental era “fomentar el coneixement sobre la pluralitat memorial i les seves representacions”.

El centre vol ser un espai urbà modelat pel patrimoni i la memòria sense límits cronològics ni temàtics

El canvi d’enfocament no va agradar gens a les files nacionalistes i independentistes. A l’altra banda del telèfon, Torra “lamenta moltíssim que aquests últims anys no s’hagi parlat gairebé més del 1714, i que s’hagi agafat una altra línia. El 1714 és la mare de totes les repressions, és quan passem a ser quatre províncies i deixem de ser país”, diu. L’expresident reconeix, però, que les iniciatives que està portant a terme el centre per posar llum a la repressió franquista li semblen “molt interessants”.

Dessacralització

Per Ricard Vinyes, artífex del canvi en la línia memorialística del centre, el cop de timó es dona perquè “era important dessacralitzar el Born”, de manera que passés a ser una institució cultural, social i cívica “normal, com totes les de la resta de la ciutat”.

Per Vinyes, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, la reflexió darrere d’aquell moviment és que l’exercici memoria­lístic és un dilema, però mai ha de ser una obligació. “La memòria no és un deure, sinó un dret civil. Per això les administracions públiques tenen el deure de fer una política pública destinada a garantir l’exercici d’aquest dret, però no imposar-lo”. És a dir, no es pot exigir a la ciutadania “el deure de mirar un lloc com el Born com un espai sagrat”, explica.

L’historiador barceloní creu que en els seus primers temps el nou Born “va patir totes les derives del procés, la qual cosa transcendia tot l’interès cultural que pogués tenir el centre”. Vinyes recorda que es vivia una tensió gran i que, amb el canvi de mandat, els nous equips municipals van haver de fer un important esforç “de descàrrega política i ideològica”.

En aquesta nova etapa es va convocar un concurs de direcció —que va guanyar el 2017 l’antropòloga i museò­loga Montserrat Iniesta— i es va començar a donar un nou perfil al centre, més lligat a la reflexió del fenomen de la memòria col·lectiva, a la relació amb el veïnat del barri, amb la resta de la ciutat i, també, amb certa voluntat d’irradiació internacional.

La feina no va ser fàcil, això queda clar. “És un espai complicat, però això, més que un problema, és un repte”, reconeix Vinyes, per a qui la identitat del centre com a principal pol de la memòria i la història de Barcelona i Catalunya està encara en construcció. “Les memòries no s’han de sumar, sinó que han de dialogar, han d’estar presents”, diu. Més enllà de batalles patrimonials i monumentals, per a ell l’interès del debat de la memòria consisteix a posar llum als processos de construcció, investigar “com es traspassen aquestes memòries”.

Menys monuments, més fragilitats

Marta Marín-Dòmine, nova directora del centre des de finals d’estiu del 2021, és fidel a aquesta línia d’obertura i de mirada múltiple. Aquesta escriptora i investigadora, que va dirigir el Center for Memory and Testimony Studies a la Wilfrid Laurier University de Waterloo (Canadà), valora aquesta pluralitat física i simbòlica del centre. “La recepció del públic que arriba al Born té moltes perspectives: per a alguns és un memorial, per a d’altres és un lloc d’informació històrica o científica, i altres el visiten més com un espai de recerca sobre la vida quotidiana de la ciutat”, explica.

Per Marín-Dòmine, és important obrir espais de memòria menys institucionals, amb una aproximació menys canònica. “Un jaciment no pot detallar tota la història de la ciutat. Això són missatges polítics, i la visió de Catalunya no es pot cenyir a un any o una derrota”, diu. En conversa al seu despatx, explica que hi ha gent que es pensa que al centre encara “fan 1714″, i que reben positivament que ara l’espai vagi més enllà. “Crec que el públic agraeix un lloc on debatre i reflexionar sobre memòries i accions culturals diverses. Recordem que aquest és un indret que també va formar part del paisatge de la vida de molta gent”, reflexiona.

Especialista en temes d’exili, memòria, herències i oblit, la directora dona molta importància a la visió rea­lista del món, a no deixar-nos enganyar per imaginaris que no van existir: “No m’agraden les mitificacions. La memòria a vegades genera nostàlgia, i això fa por, perquè la nostàlgia mitifica massa”, diu.

L’exposició Altre fi. LA RESTA. Art i antifranquisme, comissariada per Amanda Cuesta i Nora Ancarola, i que es pot visitar fins al 16 d’abril, és una declaració de principis d’aquesta nova etapa del centre amb Marín-Dòmine al capdavant. Un document sobre aquesta proposta parla de la voluntat d’allunyar el centre de la idea de memòria com un monument gran i rotund, i de les ganes de treballar un relat “fet a partir de fragilitats, desitjos i retalls, a escala humana, que defuig binarismes que superposen una violència a una altra sense plantejar noves preguntes als nous temps”.

Marín-Dòmine també vol filar xarxes, obrir portes i repensar com ens expliquem a nosaltres mateixos el que han viscut els nostres avantpassats. Per exemple, parla de les possibilitats culturals i artístiques que pot oferir el fet que el centre estigui al costat de l’Estació de França, un lloc de memòria vital de molts barcelonins i barcelonines, molts d’ells familiars de persones migrades que van arribar a Barcelona des del sud d’Espanya a bord del tren anomenat popularment Sevillano a la recerca d’un futur i una vida més digna. I també subratlla la memòria de famílies que des d’aquesta mateixa estació de França van agafar trens cap al nord, buscant arribar a diferents indrets d’Europa, fugint de la guerra o la brutal repressió del franquisme, o per trobar feina a fàbriques franceses, alemanyes o suïsses.

Sacsegar llocs comuns

En aquesta nova etapa, el centre vol ser un agent catalitzador, transformar-se en un espai urbà modelat pel patrimoni i la memòria sense límits cronològics ni temàtics. Alguns exemples del tipus d’activitats que s’oferiran a curt i mitjà termini seran un monòleg de la dramaturga Lluïsa Cunillé sobre la Barcelona que desapareix i una gran exposició sobre la figura de Jorge Semprún, supervivent dels camps nazis, gran escriptor de temes de memòria i polític, que s’està preparant de cara al proper hivern. I també hi ha en marxa una sèrie d’activitats de reflexió amb el nom provisional de Per què la guerra?, lligades a l’actualitat del ferotge conflicte entre Ucraïna i Rússia i desenvolupades a partir de la correspondència entre Sigmund Freud i Albert Einstein a principis de la dècada dels trenta del segle passat, en un punt tenebrós entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.

“Volem oferir memòries del món que sacsegen els llocs comuns, que interpel·len a tothom”, diu Marín-Dòmine. I per fer-ho la seva aposta és parlar de la memòria a partir de l’escriptura i l’art. “M’interessa molt aquest to no dogmàtic, de punt d’interrogació, que no confronta, sinó que pregunta”, detalla.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Rabassa, regidor de Memòria Democràtica, està d’acord en el fet que la memòria de la ciutat ha d’oferir una mirada generosa. “Com interpretem i veiem el passat no ha de tenir una limitació temporal ni nacional. Hem de pensar més enllà de les fronteres estrictes, i interpretar els nostres passats en plural”, reflexiona.

Per Rabassa, el nou enfocament envers les polítiques de memòria i la nova identitat del centre també s’exemplifiquen amb l’exposició de Cuesta i Ancarola, un projecte “que demostra com les arts poden interactuar amb tot l’edifici del Born, i també amb el jaciment”, explica. Això sí, el també regidor de districte de Ciutat Vella reconeix que el Born és un espai complex. “És un equipament inèdit, amb un jaciment únic, del qual van sorgint noves informacions sobre la nostra ciutat. És un espai que ha de continuar investigant i coneixent el passat”.

Un dia són 40.000 anys

Diu el professor i historiador Ricard Vinyes que un dia són, en realitat, 40.000 anys. Avui som aquí els vius, en una relació ben llunyana amb aquells que caminaven, potser atribolats, en un territori com ara el nostre, mirant el mar, fa desenes de milers d’anys, però queda la seva petjada. I la seva és també la nostra història.

Una tarda de gener, en una sala petita del BCCM, se celebra un taller amb el nom Desarxivar la memòria sobre el conflicte, organitzat per l’equip de mediació del centre. És una trobada gratuïta, de menys de vint persones de perfils diversos que —com d’altres que ofereix el Born— convida a pensar plegats sobre l’experiència humana del conflicte i la resiliència, i a imaginar maneres diferents de conviure.

En aquesta tarda d’hivern no s’arriba a parlar d’un passat tan antediluvià de més de 40.000 anys, però a la conversa del taller hi ha un acord tan rotund que cap de la vintena de les persones presents gosa dubtar: la història s’esborrarà cada vegada més de pressa.

Simona Malatesta, una de les professores del taller, explica que fa un temps va fer una xerrada a un grup d’estudiants de Comerç i Economia i cap d’ells havia sentit a parlar del moviment antiglobalització de finals del segle XX i principis del XXI, “i això que va haver-hi una pel·lícula de Hollywood que es deia La batalla de Seattle, i la protagonitzava Charlize Theron!”, va detallar, entre riallera i alarmada.

Llavors, com ens organitzem per explicar-nos els uns als altres què va viure, què va fer —i què no— la nostra gent en successius temps passats? La resposta no és senzilla, tot i que bona part de nosaltres estem fets de trossos d’història. “La memòria col·lectiva, la memòria històrica i la veritat són conceptes diferents. No tothom parla en la mateixa dimensió”, exposa Sònia Herrera al taller. Tot i les dificultats, quan parlem de memòria la intenció hauria de ser “recuperar, reconstruir, resignificar”, segons Herrera.

El perfil cultural del Born ha anat experimentant derives successives, però ara, segons la directora Marta Marín-Dòmine, vol ser un “lloc per pensar” adaptat a les pràctiques cíviques, reflexives i crítiques d’una ciutadania del segle XXI. Activitats com el taller Desarxivar la memòria sobre el conflicte conviden un grup de persones que fa cinc minuts no es coneixien a parar una mica i reflexionar conjuntament sobre el passat. Deia Susan Sontag que la memòria és l’única relació que podem mantenir amb els morts. Pensem, doncs, sobre això.